Llegeix-ho amb calma abans de la primera classe. No has d'instal·lar res. Al final trobaràs una petita preparació de 10 minuts.
Com llegir això. No has de memoritzar res ni saber programar. L'únic objectiu és que arribis a la primera classe sabent reconèixer les parts d'una app. Per fer-ho fàcil, tot s'explica amb la mateixa imatge: un restaurant.
Quan obres una app i passa alguna cosa —s'envia un missatge, apareix una foto, es desa una nota— per dins sempre passa el mateix: el teu aparell fa una pregunta i un altre ordinador, que pot ser a l'altra punta del món, li respon. A la pregunta li diem petició; al que rep, resposta.
El teu aparell: el mòbil o l'ordinador des d'on fas la pregunta.
L'ordinador que respon. És molt potent i està sempre encès, dins d'edificis enormes plens d'ordinadors anomenats centres de dades.
I com sap el teu aparell amb quin servidor ha de parlar, entre milions que n'hi ha? Per l'adreça, la URL (per exemple, www.una-web.com). És com l'adreça d'un restaurant: diu exactament a quina porta s'ha de trucar.
I "el núvol"?Quan sentis a parlar del núvol (the cloud), no t'imaginis res al cel: són simplement aquests servidors d'altres empreses (com Google). Que una cosa estigui "al núvol" vol dir que viu en un d'aquests ordinadors, no al teu.
El restaurantTu, a taula, demanes un plat (la petició). La comanda va a la cuina —que és en un altre edifici: el servidor— i te'l preparen i te'l porten (la resposta). Internet són els cambrers i els camins que recorren.
Tota app té dues parts. Una la veus; l'altra, mai.
La sala i la carta. Tot el que veus i toques: els botons, les fotos, els colors, el formulari on escrius.
La cuina. No el veus mai, però és on es decideix tot: comprovar la contrasenya, calcular un preu, decidir a qui s'envia el missatge.
Norma per recordar-hoSi ho pots tocar amb el dit, és frontend. Si passa "d'amagat", és backend.
Perquè les teves dades hi continuïn demà (i no desapareguin en tancar l'app), s'han de guardar. I es guarden en dos llocs diferents, segons què siguin.
Per a les dades petites i ordenades: text, números, dates. El rebost ben etiquetat, on cada cosa té el seu lloc.
Per als fitxers grans: fotos, PDFs, vídeos. Un magatzem a part, fet per guardar arxius.
Això és clau: una foto no es guarda dins de la base de dades. La foto va a l'emmagatzematge, i la base de dades només hi guarda un enllaç (una URL) que diu on és la foto.
El guarda-robaEntres al restaurant amb un abric. No te'l portes a taula: el deixes al guarda-roba i et donen un tiquet amb un número. El tiquet és petit i te'l guardes a la butxaca; l'abric es queda al magatzem. Doncs igual: la foto es queda a l'emmagatzematge i la base de dades només guarda el "tiquet" (la URL).
Al món de Google, aquest emmagatzematge és Google Drive. Si la teva app necessita una foto, la foto va a Drive i al teu full —que fa de base de dades— hi guardes la seva URL.
A la primera classe construiràs una cosa petita però útil de veritat: per exemple, un registre de les hores que dorms. I ho faràs amb dues peces que ara ja saps reconèixer:
Serà la teva base de dades: una taula de files i columnes, com el rebost ben etiquetat.
Una eina de Google que es diu Apps Script serà la teva cuina: les regles que fan que el full faci coses tot sol.
No has de saber programar. Aprendràs a demanar-ho i a entendre-ho, pas a pas. I si algun dia hi vols posar una foto, ja saps com anirà: la foto a Drive, i el full en guarda l'enllaç.
Tot aquest curs el faràs parlant amb una intel·ligència artificial (faràs servir Gemini, però en valdria qualsevol). Abans de demanar-li res, val la pena saber què és i, sobretot, de què et pots fiar.
Una IA com aquesta és un programa que ha llegit moltíssim text i, quan li escrius, genera la resposta paraula a paraula, triant cada cop la continuació més probable. Dit d'una altra manera: no «sap» les coses com una persona; les endevina molt i molt bé. El que tu li escrius es diu prompt: com més clar i complet, millor surt el resultat.
Escriure codi a partir d'una bona explicació, donar-te idees, i ajudar-te a arreglar les coses quan peten.
De vegades s'inventa coses que semblen bones però són falses (una funció que no existeix, un pas que no va). Es diu al·lucinar, i és normal.
El cuiner ràpidImagina't un ajudant de cuina boníssim i veloç que, molt de tant en tant, es despista i posa sal on anava sucre. No el faries fora: simplement tastes el plat abans de servir-lo. Amb la IA, igual: és potent, però sempre ho proves tu. Per això al curs repetirem molt una idea: demana-ho, entén-ho i prova-ho.
Dues normes de seguretat, des del primer dia1) Mai posis contrasenyes ni dades secretes dins del codi (més endavant el codi serà fins i tot públic). 2) Si la teva app guarda dades d'altres persones, tracta-les amb cura: no en recullis més de les que necessites i no les ensenyis a qui no toca. Ho anirem repetint; de moment, només que et soni.
Fes només això, res més. Si et perds en algun pas, tranquil: ho acabarem de mirar a classe.
Si t'encalles: si en obrir l'Apps Script et surt un avís que no pots crear projectes o que l'eina està desactivada, gairebé segur que estàs amb un compte d'empresa o escola. Canvia a un compte personal i prova-ho de nou.
No és cap examen ni hi ha nota: és per a tu. Respon mentalment i mira les respostes després.
1. El frontend és el que veus i toques (la cara); el backend és la lògica que no veus (la cuina). Si ho toques amb el dit, és frontend.
2. La foto va a l'emmagatzematge (en Google, el Drive). La base de dades només en guarda l'enllaç (la URL).
3. Perquè endevina la resposta més probable, no «sap» la veritat: per això pot inventar coses. La defensa és provar-ho sempre (i depurar si cal).